Resulta divertit parlar a un infant sobre sobre els discos de vinil, les cassette o els vídeos VHS. Per als més joves és gairebé com quan a nosaltres ens parlaven de l’arribada del cinema sonor, salvant les distàncies!
Però és obvi que han nascut en un món digitalitzat i això té unes conseqüències evidents. Per això, resulta ingenu creure que els nostres escolars i els nostres estudiants, que han crescut en aquest entorn, puguin respondre de la mateixa manera a l’escola, l´insti o la universitat que les generacions anteriors.
No parlem d´ un tema senzill ni fàcil. Però resulta del tot estratègic comptar amb models que compatibilitzin l’educació offline i on line. Perquè l’àmbit on line forma part des de fa temps de l’aprenentatge informal dels més joves. Aquesta és la realitat. Les TIC estan al seu món, en el seu dia a dia i cal, doncs, que entrin de manera estratègica en la seva educació formal.
Per això, sovint les comunitats educatives de moltes societats estan, no ja adaptant, sinó reinventant alguns mètodes i practiques d’ensenyament i aprenentatge, responent així als reptes en innovació i TIC. I ho fan, amb qüestions tan importants com ara la de l’educació en els usos responsables i segurs en les xarxes socials. O en la necessitat de comptar amb habilitats necessàries i coneixements per protegir la privacitat. I també en la d’aprofitar el món digital i les seves eines per a acostar els estudiants a la curiositat per l’entorn, per la cultura, pel medi, l’esperit de recerca, el mètode científic…
I és que la incorporació de les TIC i l’espai digital també pot facilitar a atraure els i les joves a que desenvolupin projectes compartits a través de la creativitat i de la imaginació. Un concepte que va més enllà d’emprar ordinadors.
Per tant, crec que per a interioritzar definitivament el món digital a l’educació no es tracta tant de grans inversions en ordinadors o altres dispositius, sinó més aviat d’impulsar i redissenyar mètodes per comptar amb continguts i usos al servei de l’educació. Tot aprofitant el potencial de la tecnologia més actual i amb més dimensió social.
A Europa i més concretament al nostre país i hi ha una gran bateria de bones practiques en aquest sentit. Es tracta, doncs, de créixer en aquest sentit, amb xarxes que estimulin les bones practiques i la creació de noves. De prendre bona nota de projectes impulsats per professionals, mares i pares, alumnat i municipis, entre d’altres. De sinergies entre món públic, associatiu i /o privat. Des de petits (grans) projectes intergeneracionals que faciliten que els néts ensenyin els avis diverses TIC al potencial de la realitat augmentada en molts continguts educatius. De la creació de projectes científics en xarxa al desenvolupament de comunitats educatives i plataformes on line.
En aquest sentit, però, resulta fonamental a Europa estendre noves visions i sobretot noves estratègies digitals just en el moment que es dissenyen els grans programes educatius. Per anar més enllà del voluntarisme concret. Perquè no solament és vital per a la formació del capital humà o per la nostra competitivitat al món. També per a desenvolupar-se com a persones i com a ciutadans i ciutadanes en un món complex i on la dimensió digital anirà a més.
